Les obres d'art del Bisbat de Lleida i l'enfrontament amb l'Aragó.


Guillem Chacón i Cabas
Publicat al Setmanari Actual, el 20 de gener de 2005

Amb la desamortització dels bens eclesiàstics, l'any 1835, s'inicia un procés de dispersió del patrimoni artístic, part del qual passarà a mans privades. Però tot seguit a Lleida i d'acord amb les directrius vaticanes comencen una sèrie d'actuacions encaminades a la recuperació d'aquest patrimoni, que s'inscriuen dins la renaixença catalana i tot aquell moviment romàntic fortament interessat pel passat medieval.
L'objectiu primer fou la recuperació del monument més emblemàtic de la ciutat, la Seu Vella, transformada en quarter militar des del 1707 per les tropes invasores de Felip V.
Conforme s'anaren recuperant els objectes de la Seu Vella s'inicià una política de preservació d'obres de tot el Bisbat que, amb l'arribada l'any 1890 del bisbe Josep Messeguer, va desembocar en la fundació del Museu Diocesà, del que es va posar la primera pedra el 7 de març de 1893.
Foren el Diocesà de Lleida junt amb l'Episcopal de Vic de l'any 1891 els primers museus diocesals que es fundaren a Catalunya i a la península.

El bisbe Messeguer, de Vallibona (Els Ports) començà l'adquisició d'obres que ingressaren al Museu en concepte de permuta, amb proves ben evidents d'això com ara un rebut que es conserva corresponent a la compra de tres imatges de pedra i una taula pintada que el bisbe féu a la parròquia de Saidí (Baix Cinca) l'any 1897.

El bisbe va aconseguir controlar el patrimoni amenaçat per la febre del col·leccionisme i el Museu va anar creixent gràcies a la cessió de peces, donacions de particulars i de la Diputació de Lleida i adquisicions directes fins que en el primer terç del segle XX la col·lecció ja gaudia d'esplendor i maduresa. Les obres van concórrer en nombroses exposicions com la de Saragossa de 1908 o l'Exposició Universal de Barcelona de 1929.

La guerra civil fou un cop quasi letal. Bona part de les peces van quedar en estat fragmentari i amb moltes dificultats es van anar recuperant fins pràcticament refer-ne la totalitat.
A partir de 1970 s'inicien diferents intents formals per crear el Museu definitiu. Esforços que a dia d'avui entren en la recta final, amb la construcció ja molt avançada del Museu a la ciutat de Lleida que hauria de ser inaugurat al 2006.

Però fa pocs anys, al 1993, el Museu va oferir una exposició antològica amb motiu del seu centenari. La mostra, anomenada “Pulchra” oferia un catàleg on s'indicava la procedència de les peces. Gràcies a ell a l'Aragó va descobrir que hi havia nombroses peces de la Franja de Ponent i, per tant, del seu àmbit administratiu. La Franja de Ponent però encara pertanyia al Bisbat de Lleida. Dos anys més tard –el 17 de setembre de 1995- va entrar en vigor el decret Ilerdensis et Barbastrensis de finum mutatione pel qual 84 parròquies del Bisbat de Lleida a la Ribagorça, la Llitera i el Baix Cinca havien de passar immediatament al bisbat de Barbastro-Monzón i, tot seguit, el 15 de juny de 1998 s'hauria de renunciar a 27 parròquies més.

La decisió pontifícia de constituir la nova diòcesi i que Aragó desprès de 800 anys prengués la Franja de Ponent es va basar en l'acord de l'assemblea de l'episcopat espanyol. Automàticament el bisbat de Barbastre va reclamar les peces del Museu de Lleida i al 1996 amb motiu d'una commemoració aragonesa a Roda d'Isàvena –abans del Bisbat de Lleida- les autoritats polítiques aragoneses començareren a exigir-les. La tensió va créixer per moments i el diari “Heraldo de Aragón” fins i tot va desvelar el 15 de febrer de 1997 que les religioses santjoanistes de Sigena havien venut el patrimoni legalment, a proposta d'elles i amb el vist-i-plau del Vaticà directament a la Generalitat de Catalunya al 1983 i 1992. Els sectors aragonesos es van indignar, la Diputació General d'Aragó va tornar a demanar administrativament les obres i la mediatització dels fets tingué un enorme impacte en la societat aragonesa ben atiada per tots els partits polítics, particularment el PP, PAR i CHA. Els descalificatius contra Catalunya i els catalans es van multiplicar i, a tall d'exemple, el “Justícia de Aragón” Juan Montserrat es referia al bisbe de Lleida com “avaro guardamuebles”, el Periódico de Aragón imprimia una carta que els lectors havien de retallar i enviar al bisbe de Lleida i que deia “Tiene usted algo que no le pertenece y que es propiedad innegociable del pueblo de Aragón”.

El Vaticà va fallar a favor d'Aragó i els seus informes i conclusions van ser publicats a l'Heraldo o l'ABC fins i tot un mes abans de que foren comunicades al bisbe de Lleida. El bisbat de Barbastre diu “el obispado leridano, al guardar durante años estas obras de arte, sólo cumplía con su obligación y el hecho de disponer de ellas ya compensa el esfuerzo de guardarlas”.

Però durant desenes d'anys les obres s'havien comprat, protegit, recuperat i restaurat i la UNESCO i el Consell Internacional de Museus exposen el criteri de la unitat museística. La resposta als experts la dona als mitjans de comunicació Federico Aznar, de la congregació espanyola de bisbes, qui declara “el Museu Diocesà de Lleida no existeix ni ha existit mai”.

En tot aquest afer polític qui menys -o cap- veu ha tingut ha estat la Franja de Ponent, incorporada eclesiàsticament a l'Aragó sense cap consulta i sense tenir en compte les plegues de signatures i altres accions per a continuar en el seu Bisbat. Els bisbes espanyols van declarar que només obeïen raons pastorals al marge de qualsevol plantejament polític però segons l'historiador de la Franja de Ponent Joaquim Montclús (Revista de Catalunya 1995 i 1998) “amb aquesta decisió, el Vaticà, de ben segur mal informat, si Déu i els homes no hi posen remei, culminarà l'obra d'un dels genocidis culturals que va començar ja fa més de vuit-cents anys”, “l'Església actua fent tot el contrari del que diu la seva doctrina, refermada expressament pel Concili Vaticà II, els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble” i finalment rebla “si s'han de tornar les obres de Lleida primer caldrà tornar les del Vaticà”.